Anaximandro va dir que el mon no va ser creat de sobte, i que els vertebrats probenen dels peixos
Plató: diu que totes les coses i els éssers vius responen a una idea o essència immutable.
Aristòteles: Es va interessar en classificar els organismes vius del mes simple al mes complexe però era immutable, no admitia canvis
Catastrofisme (Georges Cuvier): explica l’existència i desaparició d’espècies. La teoria explica que ja havien existit éssers vius diferents als actuals, que van romandre sense canviar durant molt de temps i que van morir sobtadament després d’una catàstrofe natural. Un cop desapareixen tornen a sorgir nous éssers vius. Gracies els fòssils.
Creacionisme: Explicava que les espècies van ser creades per
Déu, i que es mantindrien immutables en el temps.
Lamarckisme: La primera teoria evolutiva va ser escrita pel naturalista Jean Baptiste- Pierre Antoine de Monet, cavaller de Lamarck.
Lamarck pensava que les diferents espècies d’essers vius es transformaven al llarg del temps.
La seva teoria consta de tres punts principals:
1. Els organismes mostren una tendència cap a la complexitat: els organismes simples, al llarg dels anys van evolucionant cap a espècies més complexes.
2. L’ús repetit d’un òrgan en produeix el desenvolupament: els organismes que viuen en un medi determinat, evolucionen segons els canvis que es produeixen en el medi que habiten i els òrgans que més utilitza. Lamarck deia que “ la funció crea l’òrgan i el desús en produeix la degeneració.” Amb això Lamarck assegurava que els caràcters originaris de cada espècie van sent substituïts lentament per els anomenats caràcters adquirits.
3. Els caràcters adquirits són heretables: quan un medi varia, els seus organismes també ho fan per adaptar-se, aquestes variacions, que en realitat, són evolucions passen als seus descendents. El fenotip d’un organisme es condicionat pel medi on viu. Si el medi canvia es produeix una mutació dirigida a mantenir l’adaptació.
1. Els organismes mostren una tendència cap a la complexitat: els organismes simples, al llarg dels anys van evolucionant cap a espècies més complexes.
2. L’ús repetit d’un òrgan en produeix el desenvolupament: els organismes que viuen en un medi determinat, evolucionen segons els canvis que es produeixen en el medi que habiten i els òrgans que més utilitza. Lamarck deia que “ la funció crea l’òrgan i el desús en produeix la degeneració.” Amb això Lamarck assegurava que els caràcters originaris de cada espècie van sent substituïts lentament per els anomenats caràcters adquirits.
3. Els caràcters adquirits són heretables: quan un medi varia, els seus organismes també ho fan per adaptar-se, aquestes variacions, que en realitat, són evolucions passen als seus descendents. El fenotip d’un organisme es condicionat pel medi on viu. Si el medi canvia es produeix una mutació dirigida a mantenir l’adaptació.
